Poltronem Catalunya

Estàndard

Hi havia una vegada, a un país molt petit, un petit partit anomenat Iniciativa per Catalunya-Verds. Segons expliquen, venien d’una llarga tradició d’esquerres, d’un gloriós PSUC del qual sembla que no tenien gaires ganes de mantenir ni aquelles lloables sigles. Vivien feliços al seu “espai polític”, tal com l’anomenem. Com els seus companys d’IU, volien canviar el món, però no massa, ja que tenien molta por d’aquelles horribles històries de monstres amb banderes de la falç i el martell que arrabassaven xalets a Les Fonts de Rubí, saquejaven les seves reserves de tofu homeopàtic i els podien deixar sense la plaça de funcionari a la facultat de torn.

La fórmula de la felicitat la tenien ben apamada. Només amb alçar la bandera de les esquerres i l’ecologisme n’hi havia prou. L’exèrcit de politòlegs que conforma Iniciativa ho tenia la mar de fàcil per trobar els equilibris polítics que permetien anar ocupant els escons d’on calgués amb el seu mirall ideològic lluny de les posades en pràctica. No calia defugir de contradiccions i tot era felicitat. I tampoc calia lluitar contra el sistema, el capitalisme ni cabòries semblants, home! Els preparats politòlegs tenien bones armes sobre com emmirallar a l’electorat simplement traient del calaix els eslògans i les banderes. El sistema no estava tan malament.

Tampoc van importar gaire les paraules i postureos ideològics quan va tocar governar. Era indiferent que la superioritat intel·lectual de que estaven dotats els amics d’Iniciativa no tingués una veritable translació a l’hora d’ocupar la poltrona. Podies repartir llenya contra els anti-Bolonya, participar de les portes giratòries o endeutar-te fins als ronyons amb La Caixa… després a les conteses electorals deies “som la gent d’esquerres i ecologista de debò” i, hop! per art de màgia ja tornaves a materialitzar-te en la teva estimada poltrona. Com era de fàcil tot!

Cartell d’ICV contra la repressió policial

Policia a les ordres d’ICV practicant repressió, de les més fortes que es recorden

L’innocència perduda
El seu món era feliç i perfecte. El que no esperaven és que el món canviés. Com si del bucòlic Estany de Sant Maurici emergís el Cthulhu de Lovecraft, els “enemics polítics” s’anaven fent grans i veien perillar el seu monopoli de “les esquerres de debò”. Una sempre collonera Esquerra Independentista que sempre s’havia mantingut residual a base d’hòsties entre les seves faccions feia una quinzena d’anys, que havia començat a fer els deures des que es van empassar l’orgull a Vinaròs i van crear, entre d’altres, les Candidatures d’Unitat Popular. A base de picar molta pedra, de fer base, d’estar present a moviments socials, veïnals, poble a poble, barri a barri, es va anar coent un caldo de cultiu que els allunyava a l’EI dels prejudicis que molts tenien cap a ells.

A això també s’hi va sumar la nova onada anticapitalista sorgida sobretot de la crisi econòmica i el descrèdit del benestant sistema partitocràtic i corporatiu que ja no podia camuflar-se més dins del narcòtic estat del benestar. El pompós moviment 15M omplia places i feia encara més gros el caldo de cultiu i l’emergència de nous moviments. ICV ja no tenia el monopoli “d’esquerres i ecologista de debò”, el paradís es trencava, un drama. Dins d’aquest caldo de cultiu, l’EI també girava dins de l’accelerador de partícules que era el procés a passos gegants cap al desacomplexament independentista. Un desacomplexament que va culminar l’Onze de Setembre de 2012, que agafà a tota la classe política en llenceria i que va fer catapultar a tres diputats de la CUP al Parlament. Un triomf impensable per als propis afortunats 12 anys abans.

Tanmateix, no era el primer cop que a ICV li sortien follets amenaçadors. Ja tenien força experiència en desactivar petits incendis a nivell municipal que podien posar en perill el seu monopoli polític amb dues tècniques ben perfeccionades que havien aplicat sovint: la desactivació i la fagocitació. Des de fa molts anys a molts municipis on havien sorgit experiències veïnals o esquerranoses al marge d’ICV, aquests feien servir la mateix tècnica d’atreure’ls cap al seu local, reunions a despatxos, assistència a les seves trobades… i sempre amb resultats similars: nous militants o independents per a les seves llistes, coalicions que acabaven esdevenint de facto cops d’estat o casos maquiavèl·lics de crear divisió en el moviment perquè perdés pistonada a favor seu.

Operació CopyPaste: jo també ho sóc… o bé, no tant
La veritable pudor de caqueta va arribar al Parlament de Catalunya. El fenomen CUP amb una nova forma de fer política a base de tocar la pera, de dur sense complexes ni eufemismes els problemes del carrer a l’hemicicle, de fer visible el que era sempre invisible entre americanes i corbates enlluernava fins i tot als adversaris polítics. Sempre pendents de les enquestes, els politòlegs d’ICV veien com els seu “espai polític” s’esmicolava, perdien el monopoli “d’esquerres i ecologistes de debò“, ja no eren els amos del ranxo.

De sobte, la maquinària d’assessors i politòlegs es va començar a notar als propis discursos d’Herrera. Un dels partits catalans més endeutats amb entitats de crèdit ja no moderava tant les seves paraules a l’hora d’alliçonar als banquers de la comissió d’investigació, amb un discurs i un vocabulari que poc s’havia vist en el passat a ICV i que misteriosament, cada cop s’assemblava més al del seu “enemic”. A les eleccions europees un Urtasun que molt té a callar s’erigia com a fustell del malvat capitalisme com si es tractessin d’un partit anticapitalista: fuck the troika però volem mantenir la UE. La mateixa tècnica de fagocitació i apropiació de discursos amb l’únic i infantil objectiu de lluitar pel seu monopoli “d’esquerres i ecologista de debò“. Tot això arrossegant el mateix patetisme del passat: la paraula contraposada als fets.

Operació Front Popular
El llautó d’ICV ja va arribar a un nivell escandalós a finals de 2013 amb l’intent d’apropiació d’una de les fórmules d’èxit i essència de la CUP: l’anomenada unitat popular. La feina d’aglutinar sòlidament en un front electoral tota mena de moviments socials, polítics i sindicals sota un mateix paraigües (en aquest cas anticapitalista, rupturista amb el sistema actual i independentista) és una feina faraònica que no s’enllesteix en uns mesos ni en reunions a despatxos: calen anys de molts maldecaps assemblearis. El resultat: l’ascens de la CUP a molts municipis i al Parlament. La gloriosa i atractiva idea d’anar “tots a la una per vèncer” a banda d’èpica és també una bona estratègia quan a esquerres ens referim, tot i que alguns només els hi agradi per fer d’ella una bandereta de lluïment més. És en aquest sentit que els intel·ligents d’ICV es van despenjar amb la seva pròpia unitat popular com si acabessin d’inventar-la. Així el 30 de novembre de 2013 els poscos es despenjaven durant el seu Consell Nacional amb la gran idea d’aglutinar moviments socials a partir del gener del 2014.

poscos-up

Dóna la casualitat que just el mateix dia, el 30 de novembre, es realitzava la primera Trobada d’Unitat Popular a Badalona per reforçar punts de connexió entre moviments socials i esquerra independentista. Casualitat? O bé ICV viu en una bombolla (a vegades ho sembla) o bé ignora tota alternativa al que siguin les seves sigles com a centre gravitatori. Si no, perquè no s’hi sumen al que ja existeix? Fagocitació i desactivació és la clau.

Arriba el maig i en els despatxos d’ICV es torna sentir pudor a caqueta: l’ascens del partit catapultat per certs mitjans de comunicació vinculats a Lara-Planeta, Podemos. Una altre “adversari” del seu espai polític es configura, tot i que amb el avenir dels mesos sembla que ja no tant, però serveix a ICV per accelerar i intentar posar a la pràctica a gran escala d’intentar esclafar totes les opcions que puguin semblar més “esquerres i ecologistes” que ells.

Operació Bombolla Barcelonina
El 29 de març havia tingut lloc la primera Trobada Popular Municipalista (TPM) de Barcelona. Seguint amb la pràctica habitual que té la Unitat Popular, aquesta trobada d’entitats socials, veïnals i polítiques era un punt de partida de cara organitzar un front d’esquerres, anticapitalista i rupturista per a les eleccions municipals de maig de 2015. La trobada s’emplaça a continuar treballant al juliol. Alhora el 7 de juny de 2014 també va tenir lloc a Barcelona la segona Trobada d’Unitat Popular per continuar treballant a nivell nacional.

Uns espais de confluència i construcció de fronts d’esquerres alternatius que va semblar que no existien quan, dues setmanes després, es convoca amb trompetes, platerets, focus i confeti l’aparició de Guanyem Barcelona amb una estel·lar Ada Colau com a centre d’atenció, però també en segona amb sospitosos habituals d’ICV especialitzats en manegar el tercer sector com el fliigranaire d’en Ricard Gomà. A la mateixa presentació, Guanyem s’autoerigeix com a punt legítim des del qual aglutinar tot un front d’esquerres, tota una unitat popular i al qual es fa també una crida a sumar-se la CUP.

Si ja existien espais de confluència que s’estaven gestant tant a Barcelona com a nivell nacional, perquè crear-ne de nous? Perquè no participar d’ells i aprofitar-los per així aglutinar? Es podria pensar fàcilment en un projecte personalista i messiànic de Colau però ens trobem davant d’un altre fet: la crisi generacional que també té la política institucional. La coneguda com a Generació T (de tap) que ha permès durant anys a les noves generacions de quadres intel·lectuals d’esquerres -principalment de la ciutat de Barcelona i provinents del tercer sector- esdevenir elits polítiques però tampoc pretenen que se’ls vegi com “el de sempre” sota les sigles d’una cada cop més desacreditada ICV. Alhora ICV veu la possibilitat de reproduir a la capital la seva tècnica de fagocitació i desactivació tan practicada a tota la geografia catalana. Simbiosi total i amor a primera vista. Guanyem esdevé un Hacendado sota el qual es pot aplegar tota aquesta nova i futura fornada d’elits d’esquerres mentre que ICV veu una oportunitat d’or per primer fer-se un rentat de cara i després intentar diluir també els altres processos ja iniciats de confluència i de front popular.

D’aquesta manera, el partit posquito viu amb l’esperança que la malvada Esquerra Independentista que li està arrabassant el que consideren que és el seu monopoli de ser “d’esquerres i ecologista de debò” llenci per la borda tota la feina feta en els últims mesos, s’afegeixi a la proposta i tot es dilueixi en aquesta marca blanca. Tot això a gairebé 7 mesos de les eleccions municipals amb el moment polític bullint pel mig. Una esperança d’ICV que -tenint en compte els precedents i tenint en compte les intencionalitats estratègiques que demostren- els permeti d’alguna manera que no sabem diluir la CUP per després erigir-se ells amb les seves sigles de sempre, les seves dinàmiques de sempre, i la seva política de sempre. Fagocitació i desactivació. La botifarra de la CUP de Barcelona ha estat més que evident de moment davant d’un projecte que clarament es veu vinculat a ICV.

Esperem esdeveniments. Mentrestant, continuen amb la seva pràctica habitual de CopyPaste i amb la seva pràctica d’intentar monopolitzar hipòcritament banderes de lluïment. La qüestió del Dret a Decidir ha estat i està esdevenint un exemple clar d’aquesta causa fins a nivells francament de vergonya aliena. Els seus exquisits equilibrismes entre l’independentisme rupturista de la CUP i el federalisme republicanista i espanyolista de Izquierda Unida la porten a límits esquizofrènics i delirants que duen a situacions que tots coneixem. Però ells, a la seva. No ho poden remeiar perquè eren, són i seran així.

Bwrm14cCMAA8IPv

Un pensament sobre “Poltronem Catalunya

  1. Teller

    El que hem fot mes, ja que en el passat els vaig votar, és que quan es critiquen coses que són de calaix, com el tema del Tejedor al Prat, no només pel tema dels sobresous, si no pel fet que un càrrec polític faci 30 anys que governa com si res, et venen amb arguments sectaris que si tal que si qual.

    Que jo entenc que si critiques la cúpula després no podràs escalar en el partit i no et col·locaran en una fundació del tercer sector corresponent, però precisament això és el que s’ha de superar.
    Quina mena de renovació es vol fer si no es fa autocritica. Si no es parla de regeneració en l’estructura d’un partit que s’havia convertit en una agència de colocacio de familiars com una Convergència qualsevol.

    Si per confluir hem d’intentar integrar a qualsevol, i no hem de ser talibans amb els antecedents, proposo de cap de llista a la Carma Chacon, ella també diu que és d’esquerres, potser va cometre algun petit error quan manava, però no hem de ser massa exigents, també va fer cosses bones.

    Bé, ara que ho penso, Mariscal també vol “guanyar” Barcelona, així que tot és possible

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s